Volcanisme Illes Canàries

En els volcans de Canàries i predominen els de tipus estrombolià, la lava és més espessa que en el hawaià però no tant com en el vulcanià. També forma taps al cràter que surten expulsats en el moment de l'erupció convertits en cendres, lapil·li i bombes.

La lava al ser més espessa que en Hawaià descendeix més lentament per les vessants del con volcànic que són abruptes.

 

 Origen:

      L'arxipèlag de les Canàries presenta unes característiques geològiques pròpies ,
molt diferents de les de la península ibèrica. Es tracta d'un conjunt d'illes d'origen volcàniques
arrelades al fons oceànic. L'arxipèlag es considera un àrea volcànica complexa amb un
registre d'activitat volcànica que abasta els darrers 30 m.a.
      No està clar el seu origen. podem destacar dos teories:

     1- Segons alguns autors, les illes canàries van surgir com a conseqüència d'un
        punt calent situat al mantell i al desplaçament de la placa Africana cap a
        l'est. a favor d'aquesta teoria tenim el fet de l'edat decreixent de les illes
        de W a E (Hierro: 0,75 m.a., La Palma 1,6m.a., Fuerteventura: 16,6 m.a. i
        Lanzarote: 19m.a.) En contra el fet de que siga precisament l'illa més antiga i
        més allunyada del punt calent, Lanzarote la que tinga major activitat en
        l'actualitat.

2- Origen per l'apertura de l'oceà Atlàntic que provoca un escurçament del marge

    africà i la formació de fractures inverses que afecten l'escorça oceànica i que

    faciliten l'ascens dels magmes

Si apareixen illes noves serà  per la banda Oest.

Zona volcànica de la Garrotxa

En aquesta zona es troben els volcans més moderns i amb un millor estat de conservació. 

Se n'han i dentificat quaranta dins l'àmbit del Parc Natural de la  Zona Volcànica de la Garrotxa i cinc a la Vall del Llémena. (especialment interessants a la Vall del Llémena), i de colades de lava.

Tot i les proves de manifestacions volcàniques anteriors al quaternari, les dades geocro-
nològiques de què es disposa estableixen l'edat d'aquest vulcanisme entre 350.000 anys i
10.000 anys. Segons les datacions existents, es pot calcular un episodi eruptiu d'aproxi-
madament cada 15.000 anys.

Els volcans de la garrtoxa són de tipus estrombolia: Aquet tipus de volcans es caracteritzen per una explosivitat baixa, fruit de l’escapament del gas barrejat en el magma.

En l’activitat estromboliana es produeixen petites explosions separades per períodes de temps curts, que poden anar de menys d'un segon fins a poques hores. Cada una d’aquestes explosions s’originen per l'aproximació a la superfície d'una o més bombolles de gas mentre el magma està en repòs.
La pressió del gas que arriba a la superfície i el seu ascens a través del líquid depenen de les
propietats físiques del magma. Generalment, aquesta activitat està relacionada amb magmes
basàltics, poc viscosos, en els quals la circulació de les bombolles de gas cap a la superfície té lloc amb relativa facilitat.

fotos volca croscat.

                                                    

A continuació imatge aerea de la zona d'olot junt amb el mapa topografic.

Productes volcanics

Tipus de volcans

Tipus de volcans

Podem classificar els volcans segons el tipus d'erupcions que presenten a causa de la fluidesa de la seva lava.

Vulcanià Tipus de volcans Estrombolià La lava és espessa perquè és àcida i forma un tap al cràter. Quan entra en erupció es produeixen grans explosions en les quals el tap surt convertit en cendres, lapilli i bombes. També llencen gran quantitat de vapor d'aigua que, al condensar-se amb les cendres origina pluges de fang. Els principals tipus de volcans, segons la fluidesa de la seva lava i el tipus d'erupció són: el vulcanià, l'estrombolià, el hawaià i el peleà. La lava és més espessa que en el hawaià però no tant com en el vulcanià. També forma taps al cràter que surten expulsats en el moment de l'erupció convertits en cendres, lapilli i bombes. La lava al ser més espessa que en Hawaià descendeix més lentament per les vessants del con volcànic que són abruptes. Tipus vulcanià Teneguia, illes Canaries, Espanya 1971 - última erupció Hawaià Tipus estrombolià Stromboli, illes Lípari La lava és fluïda, els gasos escassos, el con volcànic de poca alçada i el cràter sembla una caldera en permanent ebullició. Les erupcions són tranquil·les, la lava es desborda del cràter i corre a més de 30 km/h formant extenses colades basàltiques. Tipus Hawaià Kilauea, illes Hawaii, USA Peleà Tipus Peleà Mont Pelee, illa de Martinica, França (abans de 1903) La lava és tan espessa que forma una bòveda, la qual, degut a la pressió dels gasos interiors, s'eleva per sobre el cràter. Aquesta bòveda es va fent puntiaguda a causa de l'erosió i s'nomena agulla. Quan el pes supera la pressió s'esquerda i per les esquerdes surten núvols de gasos ardents molt pesants que baixen per les vessants del con volcànic cremant tot allò que troben al seu pas Tipus Peleà Mont Pelee, illa de Martinica, França (actualment)

Volcà de tipus Pelée

Mont Pelée: És un volcà actiu a l'extrem nord del departament francés d'ultramar de la Martinica, que es troba en un arxipeleg del Carib.

El volcà és famós per la seva erupció de 1902 i la destrucció resultant, que es considera el pitjor desastre volcànic del s.XX L'erupció va matar 30.121 persones. La majoria de les morts van ser causades pels fluxos piroclástics i va passar a la ciutat de Saint- Pierre, que era, en aquell moment, la ciutat més gran de la Martinica.

Els fluxos piroclàstics de l'erupció del 1902 van destruir completament Saint-Pierre. L'erupció va deixar només tres supervivents en la trajectòria directa del volcà

Merapi:  És el volcà més actiu d’Indonèsia. Octubre i novembre de 2010: L'erupció que s'inicià el 26 d'octubre amb l'expulsió de cendres i gasos causant una vuitantena de morts(un mínim de 38 morts en la segona erupció del 4 de novembre). La primera erupció va anar acompanyada d'un tsunami que matà a persones 500 i provocà el desplaçament de 69.000 habitants.

Volcà de tipus Hawaià

El volcà Kilauea: Té un crater mol actiu, que esta en erupcio des del 1983, encara esta en erupció. Les seves erupcions emeten grans quantitats de lava fluida, pero amb escases explocions i per tant poc risc per les persones. En tota la seva historaia a tingut alguna gran explosió, la ultima el  1824.

Volcans de l'illa Vulcano: L'illa deu la seva existència a la fusió d'alguns volcans, el més gran i actiu dels quals és el volcà de la Fossa. Els altres són el Vulcanello (123 m), al nord; el Monte Aria (500 m), al sud completament inactiu, que forma un extens altiplà constituït per colades de lava, pedra volcànica i dipòsits d'al·luvió.

El volcà principal, a l'oest, sembla que es va formar després d'extingir-se el volcà meridional; amb laves molt àcides, ha generat l'anomenat Vulcano della Fossa (o Gran Cratere o Cono di Vulcano), de 386 m d'altitud, amb pendents molt pronunciats, que té un cràter apagat al nord, anomenat la Forgia Vecchia. Al nord-oest hi ha una colada d'obsidiana relativament recent, del 1771, anomenada Le Pietre Cotte. El cràter actiu és situat lleugerament desplaçat cap al nord-oest. Actualment l'activitat volcànica es manifesta amb fenòmens de solfatares i amb erupcions freqüents, generalment explosives.

Tot i que l'última erupció es va esdevenir en el període 1888-1890, el volcà no ha deixat mai de donar proves de la seva vitalitat i encara avui dia s'hi observen diferents fenòmens, com ara fumaroles, raigs de vapor, tant a la cresta com submarins, i la presència de fangs sulfurosos d'apreciades propietats terapèutiques. Al nord un bon nombre de fumaroles continuen emetent àcid bòric, clorur d'amoni i sofre, que alimenten un complex industrial per a la producció de sofre.

Volcà de tipus vulcaniana

El volcà Teneguia:  Va petir al ultima erupció el 1971. La erupció va durar des del 26 d'octubre de 1971 fins el 18 de novembre del mateix any. Es tenen 16 erupcions que han estat documentades en aquest volca i cap d'aquestes a tingut cap victima, això ha estat possible gràcies a la baixa densitat demogràfica.
En aquesta ultima erupció nomes hi va haver danys materials i la lava es va solidificar quan va entrar en contatcte amb l'aigua del mar. Aixó va fer creixer la mida de la illa

Cerro Negro: Va neixer el 13 d'abril del 1859 i amb 2 setmanes va aconseguir una alçada de 50 metres. Es sita Nicaragua, més exactament a la població de Rota de Managua.
El seu nom prové del seu color. Te 685 metres a nivell del mar i la seva última erupció va tenir lloc el 7 d'agost del 1999 i vas poc problematica.

Volcà de tipus Estrombolià

Strombóli: Es triba a una petita illa al mar Tirreno. Té 924 m d'altura s'obre el nivell del mar. Des de dalt el volcà es pot veure el magma. La ùltima erupció va tenir lloc el 28 de febrer del 2007.
Les explosions de foc i lava es rapateixen cada 20 minuts i avans de cada erupció se sen un fort soroll, el terra tremola i finalment surten els fogunasos.

Lipari: és l'illa principal de l'arxipèlag italià de les illes Eòlies (també conegudes com a illes Lipari)  El conjunt té set illes principals i alguns illots; tots aquests territoris formen part del municipi de Lipari excepte l'illa de Salina.

Com la resta de l'arxipèlag, és d'origen volcànic. Aquet volcà és inactiu des de fa més d'un miler d'anys, actualment els únics testimonis d'activitat volcànica a l'illa són les fumaroles i les aigües termals.