Sistema carstic

El carst és una forma de modelat terrestre causat per l'aigua través de processos d'erosió per meteorització química, és propi de zones amb presència de roques calcaries o d'altres roques solubles carbonatades. Presenta formacions característiques de la corrosió superficial com els rasclers i les dolines, o subterrània com els avencs i coves, i el sistema de drenatge és fonamentalment subterrani.

El estany de Banyoles esta format a partir d'un sistema càrstic, a continuació us explicaré una mica per sobre la seva formació:

L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. Aquest trencament, succeït fa 250.000 anys, hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'una capa de material calcària situada just a sobre de la capa impermeable de la secció no elevada. Al llarg del temps l'aigua ha anat desfent el material calcari, fent-se camí cap al sud, fins trobar el material impermeable en el lloc on hi ha la falla. No podent continuar perforant horitzontalment, ha prosseguit el camí verticalment, passant a través dels materials permeables (calcari, guixos) fins aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts o calderes. Aquest procés de dissolució de material calcari a causa del drenatge d'aigua es coneix com càrstic.
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.

reacció:

                            CaCO2 + H2 CO3 = Ca(CO3H)2   

Origen de les aigües:

Molts autors creien que l'origen de les aigües de l'Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del s.XX,  però, demostraren que l'Estany és alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la zona de l'Alta Garrotxa.

 Les formes exocàrstiques són causades per l'erosió (dissolució) a la superfície. Feterminen l'especte extern d'aquesta regió. Les estructures més típiques són:

Rasclers: En circular sobre la superfície de les roques solubles, l'aigua forma conjunts d'estries de dissolució.

Dolines: depressions circulars formades per dissolució o per enfonsament del sostre de cavernes subterrànies.

Pòlie: és una gran plana tancada, de fons pla i parets més o ments escarpades.

Toves: són concrecions calcàries formades per la precipitació de carbonat càlcic sobre la vegetació aquàtica en llacs i aiguamolls.

 dolines

 polie

 rescler

Les formes endocàrstiques: Són tots els conductes de l'interior del carst. Per sobre del nivell freàtic, on l'aigua circula verticalment fins a assolir-lo, s'acostumen a fer avencs (Cavitat bàsicament vertical); per sota d'aquest nivell, per on l'aigua flueix lateralment, com als aqüifers, s'acostumen a formar galeries( Tram de recorregut horitzontal d’una cavitat).  Aquests poden estar inundats o no i poden contenir estalectites, estalagmites o columnes que són la unió entre les dos.   

Quan les aigües subterrànies circulen per subsòls on predomina la roca calcària, porten en solució gran quantitat d'hidrogencarbonat de calci que es soluble en l'aigua. L'equilibri que es produeix és el següent:
Ca(HCO3)2 (aq) ! CaCO3 (s) + CO2 (g) + H2O

• Quan l'aigua surt a la superfície i s'evapora, la quantitat d'aigua en solució disminueix, a la vegada que el diòxid de carboni passa a la atmosfera.

• Llavors precipita el carbonat de calci i forma les estalactites i les estalagmites a les coves, que acaben format columnes.

En la imatge de sobre es pot veure a la part superior una estalactita i a la part inferior una estalagmita que quan s'ajuntin formaran una columna